Archive for d’abril 2015

Resposta a "la democràcia també falla"

Voldria respondre l'article que criticava errors del sistema democràtic actual a Espanya. Abans que res partir de la base que té molts d'errors, però que s'ha d'aclarir perfectament que no es tracta de la democràcia en sí, sinó únicament de com Espanya la porta a la pràctica, per tant, no és un article en contra de la democràcia (com indica en algun moment), però en contra de com es aplicada en Espanya.



Basant-nos en que la línia d'argumentació es composa en quatre crítiques, la resposta adient a aquest article hauria de criticar o almenys enfocar les mateixes.
El primer punt es el de la “ignorància racional” en què es planteja que el votant mai dedicarà tot l'esforç necessari per tenir tota la informació rellevant per fer una votació plenament a consciència perquè el seu vot mai serà decisiu. Clarament és un argument que es basa en la percepció econòmica individualista en què no es té un concepte del col·lectiu social més enllà que de la suma d'individualismes. Mentre que la ideologia dominant ara mateix en el camp de l'economia es basa en aquesta presumpció, la resta de ciències socials, entre les quals està la política que explica el model de democràcia representativa, tenen una concepció de la societat bastant diferent en tal que és un col·lectiu amb drets i deures i una important responsabilitat històrica. La gent es preocupa per les minories, per l'atur o els desnonaments tot i que no els afecti, no perquè siguin benèvols, sinó perquè el concepte de pertànyer a un col·lectiu es present. Dit d'un altre forma, menys directament aplicable a la realitat, el concepte de “gent” no és la suma de persones, sinó una abstracció del concepte de “comunitat”. Per tant, considerant aquesta perspectiva de la societat com element propi (en la qual es basen la resta de ciències socials, amb evidències històriques que la suporten) el fet de no dedicar tot l'esforç necessari a deliberar el vot adequat no és causa d'errors en la democràcia, sinó d'errors en la societat. S'ha de recordar que a penes portem 40 anys de democràcia i que la cultura democràtica en aquest país és ben pobre, però a mesura que apareixen noves generacions, el compromís polític augmenta. S'ha de mencionar també que els medis de comunicació, fidels a aquesta manca de cultura democràtica, alimenten la falta de deliberació a l'hora de votar.

El punt de “la influencia dels lobbies” defensa que la democràcia no és efectiva perquè es perverteix constantment ja que està dissenyada per satisfer a nombrosos grups que els donin el recolzament democràtic que necessiten els partits per governar. Posant un exemple interessant: quan les societats envelleixen les propostes polítiques passen per millorar el sistema de pensions i deixen de banda altres temes més importants.
Bé, coincideixo en què la influencia dels lobbies és molt perjudicial per la democràcia en tant que la perverteix i acaba sobreposant els interessos privats als comuns. Però aquest argument en sí mateix (sempre i quan no s'en derivin altres connotacions) és només vàlid quan l'acció del govern que afavoreix a un grup determinat de persones no és escollida democràticament, ja sigui perquè no entrava al programa o perquè en el seu defecte no s'hagi escollit via referèndum. Ara bé, es sorprenent que un liberal estigui en contra que la gent escolleixi lliurement el partit amb el que més estan d'acord, entra dintre del seu judici determinar quina és la millor proposta pel col·lectiu. Els partits polítics són al cap i a la fi propostes ideològiques a les quals la gent decideix o no utilitzant lliurement el seu criteri si donar-lis suport o no. Un partit amb la proposta de millorar les pensions en un país amb una població envellida és tant legitim com qualsevol altre proposta política. S'ha de dir també que en els Estats del Dret hi ha una sèrie de lleis sota les quals estan sotmesos tots els governs, i per tant l'aplicació de polítiques que vulgui fer qualsevol govern que ha arribat al poder a través de la demagògia quedarà sempre obstaculitzada pel sistema legal que protegeix els drets humans i les minories (sempre i quan parlem d'una democràcia).
Un altre debat seria dir si les persones sabrien diferenciar el que és millor per ells o el que és millor pel país, comunitat, municipi o unió de països, però entrar en aquest debat arriba inevitablement a la resposta de la manca de tradició democràtica, és a dir, el problema és de la societat, no del sistema.

El problema de la representació no vinculant critica que la gent quan vota un partit no implica que estigui a favor de tot el programa, i que per tant la representació no acaba sent ni molt menys completa. Estic totalment d'acord, la democràcia representativa és una democràcia de menú mentre que la democràcia participativa és una democràcia a la carta. Això vol dir que si algú sent devoció per les sardines al forn, haurà de demanar aquest menú encara que no li agradi cap dels primers plats, mentre que si fos a la carta demanaria les sardines del menú 1 i el cabrit del menú 2 (tot és en sentit metafòric, evidentment). Hi ha un motiu pel qual tant els restaurants com la majoria de sistemes occidentals opten pel menú, i és el preu. Si s'han de debatre i votar totes les propostes, això suposa un cost enorme, una saturació dels medis i de la capacitat de les persones i un índex de participació paupèrrim (és molt més senzill en països més petits com Suïssa). Altrament, és cert també que la democràcia hauria de posar a la disposició dels ciutadans sistemes que fessin que la societat pugui decidir quins temes susciten tal sensibilitat que només pugui ser tractada per la via de la democràcia participativa.

La resposta dels últims punts, “miopia governamental” i “falta d'incentius” és la mateixa que la del punt “la influencia dels lobbies”, sempre i quan aquesta miopia és implícita en el programa o és decidida democràticament passa a ser responsabilitat de la societat si la consideren o no una bona decisió.

Responent a tots els punts m'agradaria dir que no estic del tot d'acord amb el sistema de democràcia que tenim actualment a Espanya, però tampoc ho estic amb els arguments amb els que se l'ha criticat en el article “la democràcia també falla”, ja que la majoria (tret del tercer amb el que n'estic d'acord) recauen en un problema social més que en un problema del sistema, i les reformes que es farien en el model democràtic per canviar aquest problema social serien considerades (segurament amb raó) autoritàries. Possiblement acabaré escrivint sobre com considero que hauria de ser la democràcia per respondre de la millor forma a les seves funcions.  
dimarts, 28 d’abril de 2015
Posted by Miquel Bassart Lorè

Dret a l'autodeterminació

[Article breu, publicat abans de la consulta del 9N. Reconec que es un article simple, poc profund i amb comparacions exagerades. La previsió és publicar un article millor sobre aquest tema.]




En els últims mesos s’està parlant, més que mai, arran de l’auge de l’independentisme a Catalunya, del dret a l’autodeterminació o del mal anomenat i inexistent «dret a decidir». No obstant, almenys en el terreny polític (i també entre els ciutadans), ningú està sent coherent en aquest tema i és per això que en aquestes línies em dedicaré desmuntar, amb arguments, les raons de les diferents sensibilitats polítiques (independentisme i unionisme) sobre el dret a l’autodeterminació, per acabar explicant el que és el correcte.

Per una banda tenim el discurs unionista, encapçalat pel Partit Popular, Ciutadans i Unión Progreso y Democracia (n’excloc el PSC-PSOE, que juga entre dues aigües). Aquests partits defensen la “indisoluble unidad de la nación española”, tal com es recull a la Constitució, i expliquen que l’autodeterminació d’una regió espanyola l’hauria de votar tota Espanya perquè és tot el poble espanyol qui té la sobirania nacional. A més a més, recorden, amb raó, que al dret a l’autodeterminació (reconegut per l’ONU) només s’hi poden acollir els pobles colonitzats i oprimits: Catalunya, doncs, no compleix aquestes condicions. Aquests partits defensen la legalitat vigent però no fan res per canviar les coses perquè es troben còmodes amb la situació actual. És per això que podem veure partits com Ciutadans i UPyD que defensen el dret a l’autodeterminació del Sàhara Occidental però el neguen a Catalunya amb totes les seves forces. Què passa? Que el Sàhara Occidental, per poble oprimit que sigui, té més drets que els catalans a ser independent? La següent afirmació és molt dura però certa: aquests partits unionistes (PP, C’s, UPyD) defensen l’esclavatge perquè qualsevol persona (en aquest cas, part important dels catalans) que formi part d’un estat a la força, està sent esclau! Cap estat hauria de poder dir als ciutadans d’un territori que es vol secessionar “Tu em pertanys, et vull mantenir!” i això és, precisament, el que aquestes forces polítiques defensen!
 
Per altra banda tenim el discurs independentista, encapçalat per Convergència Democràtica i Esquerra Republicana, sobre el dret a l’autodeterminació, una postura molt oportunista. Per què dic això? Doncs perquè els independentistes fan gala de la seva suposada defensa de la democràcia i de la llibertat però també són molt hipòcrites i incoherents. La qüestió és que ells defensen convocar un referèndum amb la finalitat que, si la major part de la població així ho desitja, l’actual comunitat autònoma de Catalunya passi a ser un estat independent. Per què ho volen? Els independentistes argumenten que “no pot ser que si la majoria del poble català no vol formar part d’Espanya, Catalunya hagi d’estar retinguda: ha de ser LLIURE per formar un nou estat. Per què els espanyols han de decidir pels catalans?”. Com a defensor de la llibertat, jo no puc estar més d’acord amb aquesta afirmació. Ara bé, què passaria si el «Sí» a la independència guanya el referèndum català però a les comarques de la Vall d’Aran, Baix Llobregat, Vallès Occidental i Garraf (per posar uns exemples) guanya el «No»? Segons els polítics independentistes, com que el «Sí» ha guanyat en el conjunt de Catalunya i les comarques citades es troben dins de Catalunya, aquests territoris formarien part de la República Catalana. Però, segons l’argument dels independentistes hauríem de contestar que “no pot ser que si la majoria del poble baixllobregatí no vol formar part de la República Catalana, el Baix Llobregat hagi d’estar retingut: ha de ser LLIURE per decidir seguir formant part d’Espanya si així ho desitja. Per què els catalans han de decidir pels baixllobregatins?”. Ah, doncs no. Segons Mas i Junqueras el Regne de Espanya no ha de tenir dret a retenir a ningú en contra de la seva voluntat, però la futura Catalunya independent tindria tot el dret del món a retenir a comarques que volen seguir sent espanyoles. Prou ja! Que quedi clar que els independentistes no defensen el dret a l’autodeterminació perquè siguin vertaders demòcrates i defensors de la llibertat, sinó perquè els interessa fer-ho per tal que Catalunya pugui ser independent.

Com sortim d’aquest entrebanc? Depèn de si defenses la llibertat o si defenses l’esclavatge. Obligar a les persones d’un territori determinat a formar part d’un estat en contra de la seva voluntat és esclavatge; així doncs, si defenses l’esclavatge, la teva postura ha de ser prohibir qualsevol referèndum d’autodeterminació i defensar a mort la «indisoluble unidad» de la nació de torn. En canvi, si el que desitges és la llibertat, el principi de la no agressió, la defensa del fet que tots els humans som iguals als ulls de Déu i la protecció dels drets inalienables dels quals hem estat dotats pel Creador… Si això és el que desitges el que has de fer és ser favorable l’autodeterminació de qualsevol grup humà, per petit que sigui, i fins i tot de qualsevol individu ja que si no és així estàs sent incoherent i estàs justificant, en major o menor mesura, el poder de l’estat de retenir una persona o un grup de persones en una entitat política de la qual no volen participar, cosa que és comparable a l’esclavatge. Perquè com deia Ludwig von Mises al seu llibre “Liberalismus”, «la condició de ser obligats a pertànyer a un estat, en contra de la seva voluntat, a través d'una votació, no és menys dolorós que el fet d'estar obligats a pertànyer a aquest estat a causa d'una conquesta militar».
Posted by Coro Xandri

Llibertat (2)

[Rèplica a l'article Llibertat]

Llibertat. Paraula que tothom vol escoltar i que s'acaba dient amb una facilitat que espanta, possiblement vulgui dir això que ha arribat a una degradació similar com a la que han arribat les ideologies “dreta” i “esquerra”. Sembla ser que cadascú té el seu propi concepte del que és llibertat o no. Pitjor encara, hi ha gent que reparteix carnets que posen amb lletres enormes “Tu estàs a favor de la llibertat” i “Tu no estàs a favor de la llibertat”. Doncs bé, m'uniré a aquesta tradició per aportar la meva visió sobre llibertat, potser m'animo i em poso també a repartir carnets d'identitat ideològica.

Primer crec que cal especificar que em referiré a llibertat com a llibertat individual. És evident que la llibertat que sembla més palpable i evident és la individual, ja que afecta directament al subjecte que sent en lloc d'un col·lectiu imaginari composat per subjectes amb una implicació indirecta. No per tractar-se de col·lectiu imaginaris la llibertat col·lectiva ha de ser menyspreada, però d'altre banda és un tema bastant més complicat que la individual, sobretot quan toca coordinar-les.
Quan es parla de llibertat individual s'han de separar dos tipus de llibertat, la positiva i la negativa. “Positiva” i “negativa” no són termes empleats en un sentit moral volent dir que una és millor que l'altre, sinó en termes d'acció. És a dir, la llibertat positiva consta de la possibilitat d'exercir una acció mentre que la negativa consta de la inexistència d'impediments per assolir-la. No és ben bé el mateix, ja que des de la llibertat negativa un aturat té la llibertat per pagar un pis perquè ningú li ho impedeix, mentre que des de la positiva no és lliure perquè li manquen els recursos necessaris.
Aquí per tant es planteja un problema bastant més complicat que el que es solucionava amb “la teva llibertat acaba on comencen els drets dels altres”. Si excloem la llibertat positiva, sembla que l'únic impediment és determinar una serie de drets fonamentals inherents a l'home i res més minva la llibertat individual. En canvi, amb la llibertat positiva tenim que no tothom té la mateixa i d'acord amb el model que presenta la visió exclusivista anteriorment mencionada sembla que cadascú té l'obligació de proporcionar-se la seva llibertat positiva, mentre que la negativa va lligada de la mà amb la condició humana. Tenim per tant dues llibertats pràcticament contradictòries ja que l'única forma que no ho siguin és que de forma natural, sense cap intervenció, tothom tingui els mateixos recursos que proporcionen, a més, una vida digne.
Entre els dos extrems “tothom pot fer el que vulgui mentre no perjudiqui directament la llibertat, vida i propietat aliena” i “tothom ha de gaudir dels mateixos recursos”, sembla evident que la solució està en un punt en mig en què es determina un límit de les dues llibertats mitjançant drets. En el cas de la llibertat negativa, està limitada per la propietat, llibertat, vida i els recursos als que calgui renuncia per assolir un mínim de recursos per tothom. D'altra banda, la llibertat positiva està limitada per la llibertat negativa, ja que sinó parlaríem d'expropiació.
Partint de la base que és pràcticament impossible assolir un punt òptim de les dues llibertats, s'ha d'aconseguir reduir part de les dues llibertats per tal d'aconseguir la sortida més diplomàtica i justa.

Veiem llavors que per tal d'aconseguir una espècie de “justícia” cal que en una mateixa comunitat una institució que representi els membres de la societat veli per aconseguir el punt òptim entre les dues llibertats. Ara bé, qui executa les funcions d'aquesta institució? Qui decideix que fa? Qui decideix qui pertany a una comunitat o a un altre? Entrem llavors en la llibertat col·lectiva, un tema bastant més complicat que la individual.





Posted by Miquel Bassart Lorè

Economia en una lliçó (0): Introducció

Estem en l'any 2015 d.C. El món fa anys que està immers en una de les crisis econòmiques més importants de les últimes dècades. Cap dels economistes ha sabut preveure la crisi, ni identificar-ne les causes, ni molt menys proposar receptes per sortir del forat. Cap? Segur? No! Un grupet d'economistes poblat per irreductibles austríacs encara (i sempre) resisteix als errors de l'economia mainstream! Els economistes influenciats per l'Escola Austríaca de Carl Menger, Eugen von Böhm-Bawerk, Ludwig von Mises i Friedrich Hayek lluiten per recuperar el territori perdut en temps passats, com Astèrix i Obèlix a Gàl·lia contra els romans.

L'economia austríaca, marginada acadèmicament, ignorada pels mitjans de comunicació i desconeguda pels polítics i els ciutadans, ha aconseguit, basant-se en la seva teoria dels cicles econòmics, preveure la crisi econòmica (de la mà de Huerta de Soto, entre altres), explicar-ne les causes, proposar solucions per tal de recuperar l'economia i, més important, instaurar les bases per no tornar a caure en un desastre econòmic similar.

Amb aquest article no pretenc explicar en què consisteix aquesta escola econòmica, ja que a qui li interessi pot investigar a Google o pot seguir un curs gratuït d'economia, sinó que la intenció d'aquest article és presentar-vos la figura i la obra de Henry Hazlitt, un periodista i escriptor influenciat per l'Escola Austríaca que va publicar a diaris de renom com The Wall Street Journal, Newsweek i The New York Times, per citar-ne uns quants, a part d'escriure multitud de llibres entre els quals es troba l'obra que comentaré en aquest blog, capítol per capítol, Economics in One Lesson.

Henry Hazlitt, periodista americà.
Henry Hazlitt ha estat emmarcat en la tradició econòmica austríaca i ha estat un dels més importants divulgadors de les teories d'aquesta escola durant el segle XX. El seu estil és clar, senzill, ideat per a que qualsevol persona, tant mestresses de casa com adolescents, puguin entendre conceptes econòmics complexos de manera simple. Henry Hazlitt ha estat sempre crític amb les teories keynesianes que han acabat imposant-se i aplicant-se. A la seva obra Economics in One Lesson, l'autor desmunta gran part de les fal·làcies econòmiques i mites que s'han anat generalitzant, en part per culpa del keynesianisme imperant. L'autor estatunidenc destaca al seu llibre els perills de la intervenció governamental en economia i defensa postures bàsiques com l'equilibri pressupostari, a part de emfatitzar en els mercats lliures i en la llibertat d'elecció dels individus en l'economia.

L'obra de Hazlitt, Economics in One Lesson, és un llibre imprescindible per als nostres temps, perquè tot i ser publicat per primer cop al 1946, tira per terra moltes de les propostes que alguns genis, basats en fal·làcies i mites, ens donen per superar l'actual crisi. Els programes econòmics de partits polítics de moda com Podemos a Espanya, Syriza a Grècia o el Front Nacional a França es poden desmuntar de dalt a baix amb el llibre de Hazlitt a la mà. Qui no em cregui, que faci l'experiment. Que fullegi el programa d'algun d'aquests partits mentre llegeix Economics in One Lesson. Sembla que el propi autor hagi escrit la seva obra expressament per criticar les propostes d'aquests partits, tot i que, com s'ha indicat, el llibre es va escriure fa 70 anys (senyal que no hem après i estem caient constantment en el mateix error).

Economics in One Lesson, és un llibre sense excés d'estadístiques, amb mancança de fòrmules i amb absència de tecnicismes, per tal de poder arribar a un públic més ampli. Segons Hazlitt, s'han creat determinades falsetats sobre economia que, una vegada passen a ser de domini públic, es tornen anònimes, comencen a ser sostingudes per grups políticament influents i pels governs i són aceptades pels ciutadans com a certes. 

Anem doncs, a comentar breument la introducció del llibre de Hazlitt.

Primer de tot, l'autor destaca dos factors claus que donen peu a determinades fal·làcies econòmiques, dels quals en deriva dues de les condicions que ha de tenir una bona política econòmica. A continuació, es poden llegir els dos fets:


  1. Encara que tots els individus puguin tenir certs interessos generals comuns, els diferents grups també tenen interessos concrets contraposats. Determinada política econòmica pot beneficiar a tots al llarg termini (cosa que seria desitjable) o, contràriament, beneficiar només a un grup a costa dels altres (cosa que no es pot permetre, ja que crea privilegis, al no beneficiar a tots). Un exemple d'interessos contraposats, a Catalunya, el podem veure en el sector dels petits botiguers. Si hi distingim dos grups, el de compradors i el de petits botiguers, veurem que el grup de compradors, en general, té l'interès de tenir la llibertat de poder elegir on i quan comprar; mentre que el grup de petits botiguers té l'interès de limitar horaris comercials, per tal de no veure's afectats per la competència dels grans centres comercials. Si els policy makers creen una llei per limitar els horaris comercials, es beneficia al grup dels petits botiguers a costa de perjudicar al grup de consumidors, que tenen menys llibertat d'elegir.
  2. Els humans tendim a considerar exclusivament les conseqüències immediates d'una política, sense pensar quin efecte tindrà això en el llarg termini. Per posar un exemple recent d'aquest factor, recordem el pla-E del govern de Zapatero. El pla E va ser un projecte governamental impulsat per fer front a la crisi econòmica. La major part dels diners públics d'aquest projecte van ser dedicats a l'obra pública pel que es va haver de contractar una gran quantitat de treballadors. A curt termini, això va comportar que molts dels treballadors del sector de la construcció que havien estat acomiadats, trobessin feina gràcies a aquest pla. Perfecte, no? No. A mitjà i llarg termini, aquest projecte va resultar desastrós. Per culpa de l'esclat de la crisi, la recaptació va baixar i gran part de la despesa d'aquest pla es va realitzar mitjançant deute. Deute que estem pagant actualment, sense que el pla E hagués servit per impulsar l'economia espanyola. Un dels economistes més cèlebres del segle XX, John Maynard Keynes, va obviar el problema que moltes mesures que poden semblar efectives d'immediat, poden tenir al llarg termini. “A llarg termini, estarem tots morts”, va dir, traient ferro a l'assumpte. I sí, efectivament Keynes és mort, però el deute de les desastroses polítiques inspirades per les seves teories l'estem pagant els vius. 


A partir d'aquests dos factors, Hazlitt deriva dues condicions que una política econòmica ha de tenir a fi que es pugui considerar bona:


  1. Una política econòmica ha de beneficiar a tothom i no només a un sector particular a costa dels altres grups. 
  2. Una política econòmica ha de tenir conseqüències positives al llarg termini i no només efectes positius immediats. 


De fet, l'estatunidenc defineix la ciència econòmica de la següent manera “The art of economics consists in looking not merely at the immediate hut at the longer effects of any act or policy; it consists in tracing the consequences of that policy not merely for one group but for all groups”. Segons l'autor, el 90% dels mites sobre economia que estan causant un dany terrible al món són causats per ignorar alguna d'aquestes condicions.

La lliçó d'economia del senyor Hazlitt podria acabar aquí, amb les dos conclusions anteriors. No obstant, en el seu llibre, fa un esforç per analitzar i desmuntar fal·làcies basades en el fet d'oblidar les condicions indicades, una per una. La paràbola de la finestra trencada, les terribles conseqüències de la maquinització, les bonances del salari mínim i de la creació d'ocupació pública, els beneficis de la reducció de la jornada laboral, els efectes positius de la inflació i del proteccionisme a determinades indústries... aquests i molts més mites són els analitzats i desmuntats a Economics in One Lesson i que, si tot va bé, aniré publicant periòdicament.
Posted by Coro Xandri

¿A dónde vamos?

Durante enero han sucedido dos cosas que podrían cambiar el curso de la Unión Europea en estos ocho años que llevamos de crisis. La victoria de Syriza y la compra de bonos por parte del Banco Central Europeo. Las consecuencias de todo esto aún son desconocidas, y cada vez se abren más interrogantes de lo que nos depara un 2015 intenso.

2015 es un año en el que habrá elecciones en España, Suecia, Reino Unido y las ya finalizadas en Grecia. Todo esto puede cambiar el singo político de una UE que durante estos años ha optado por el neoliberalismo, la austeridad, las reformas del modelo productivo y el pago de la deuda. Cualquier intento de cambio ha sido tajantemente erradicado por las presiones de los mercados, el FMI, la Troyka o el BCE. Dígase caso Hollande cuando elevó los impuestos a las rentas más altas, o caso Renzi cuando distribuyó dinero a los ciudadanos para incentivar la demanda. Los precedentes, desde luego, no están con Tsipras, aunque parece que ha entrado en un mejor momento, en un país menos reacio al cambio radical, y sobretodo, con mucha más fuerza.

Ahora parece que hay algunos indicios macroeconómicos que pueden ser indicadores de mejora, a costa de la demanda interna y las clases medias. Y también parece que las deseadas políticas monetarias expansivas que tanto anhelaban los sectores socialdemócratas europeos han empezado a aflorar gracias al fantasma que últimamente recorre por toda Europa, la deflación. La compra de bonos de Draghi y el tipo de interés negativo en Suecia pueden ser la clave para las economías expansivas, siempre y cuando los bancos decidan conceder prestamos con intereses bajos, o en su defecto, que el gasto público aumente y vaya destinado a un incremento de la producción, tal como defienden los socialdemócratas europeos.

Parece ser que este año será clave para determinar a que lado se moverá Europa, si al neoliberalismo o a la socialdemócracia, derecha e izquierda respectivamente. De ello dependerá los primeros resultados del gobierno griego o la capacidad de asociación que tendrán los socialdemócratas europeos Tsipras, Hollande, Renzi, Schulz, Gabriel o Kellal (además de todos los que aspiren a la presidencia en sus respectivos países). Mucho tendrá que ver también el desarrollo de las negociaciones entre los que quieren mantener el status quo y aquellos que quieren democratizar el BCE, desobedecer la Troyka o flexibilidad con la deuda (o directamente su impago ya sea total o parcial). Y desde luego el gran condicionante será si este es realmente el año de la recuperación, no en la macroeconomía sino en la microeconomía, pues la gente optará por la estabilidad.

Todo ello determinará hacia dónde se dirigirá la Unión Europea en estos años de crisis que aún quedan. Sin embargo, hay algunos detonantes que cambiarán totalmente el curso de los acontecimientos: la guerra de Ucrania, el Estado Islámico, los euroescépticos, los procesos separatistas, los problemas con la inmigración o la xenofobia (por nombrar algunos). Hay que estar alerta porqué en momentos de crisis la gente es más sensible a este tipo de fenómenos. Dependerá de la gestión en estos temas de ambas propuestas económicas si los detonantes explotarán en un lado u otro. Parece que 2015 será un año importante, un año para la historia, un año en el que los europeos decidiremos a dónde vamos.    
Posted by Miquel Bassart Lorè

La democràcia també falla

A mesura que m'he anat formant en la ciència econòmica he anat descobrint diversos errors i febleses en la democràcia, fins al punt de concloure que no és el millor sistema d'organitzar la política. En aquest article exposaré les meves conclusions, influenciades tant per la meva desconfiança envers l'estat com per l'escola de l'elecció pública o public choice school. Aviso des del començament que la majoria dels errors de la democràcia que menciono fan referència al sistema actual de democràcia representativa. Per tant, no tots els arguments presentats en aquest article són aprofitables per a criticar altres tipus de gestió pública com la democràcia directa o democràcia líquida, que també compten amb nombrosos inconvenients i errors.
Als llibres de text d'economia trobem sovint un capítol dedicat a les "fallades de mercat", però gairebé no hi trobem "fallades d'estat" o "de democràcia" (ja que la majoria d'estats occidentals són considerats democràtics). Anem doncs a discutir, punt per punt, per què la democràcia no és el millor sistema possible. Els punts que tractaré són els següents: ignorància racional, la importància dels lobbies, el concepte de representació, la miopia governamental i la falta d'incentius d'actuar eficientment.

Per explicar el que s'anomena ignorància racional aplicat a la democràcia, cal començar definint el concepte de bé públic. Per fer-ho, utilitzaré la definició i un exemple del professor Sala-i-Marín, que es caracteritza per explicar conceptes econòmics de manera senzilla. Segons el professor, aquest tipus de béns «són aquells que molta gent pot utilitzar alhora […] i quan un els utilitza, el benefici és per a l'usuari però els costos es comparteixen entre tots». I posa l'exemple de les terres pastura «Si les terres de pastura són comunals (com l'eren el la Europa medieval), l'herba que menja la meva vaca em beneficia a mi, el propietari, perquè permet que la meva vaca doni millor llet o millors vedelles. No obstant això, la destrucció que genera la meva vaca [cost] quan menja, és compartida per tots els propietaris de vaques ja que elles es queden sense pastura per menjar». En democràcia, a l'hora d'enfrontar un procés electoral, passa quelcom semblant, però a la inversa. Tots estaríem d'acord en què el votant perfecte seria aquell qui segueix l'actualitat política a la premsa, es llegeix tots els programes electorals, compara totes les propostes i fets dels partits polítics i, després d'una profunda reflexió que pot durar dies, vota. Això, que seria ideal, ningú ho fa. Per què? Doncs perquè al tractar-se la democràcia d'un «bé públic a la inversa», no hi ha incentius per fer-ho. El votant perfecte, al informar-se, deliberar i votar, està assumint tot el cost, però el benefici no és tot per ell sinó que és compartit amb els altres més de 20 milions de votants. En l'argot econòmic diríem que es privatitza el cost i es socialitza el benefici. T'interessaria un negoci en el què has de realitzar una gran inversió inicial tu sol i, si hi ha beneficis, els has de compartir amb milions de persones que ni coneixes? La resposta general és no. No obstant això, hi ha un cas en què el benefici de votar es maximitzaria i el benefici que obtindria el votant en qüestió seria significant: el cas en què el seu vot sigui el decisiu. Només hi ha un problema: això és gairebé impossible(*). A les eleccions generals a Espanya de 2011 hi van haver, aproximant, 25 milions de vots. La probabilitat de què el teu vot sigui el decisiu és de 1/25.000.000, és a dir, 0'000004%. És 250 vegades més probable que et toqui la loteria o 5.000 vegades més probable que et moris en un accident de cotxe ¡anant a votar! És a dir, si en les últimes eleccions no haguessis votat, o haguessis votat totalment el contrari, ¡el resultat hagués estat el mateix! Com veiem, al ser el benefici de votar insignificant, el que acaba passant és que allò racional en un procés electoral és ser un passota (votar sense coneixement de causa o no votar). Degut a la falta d'incentius que tenim al votar amb coneixement de causa, acabem votant basant-nos en elements emotius o trivials. Es produeix una futbolització de la política i de la democràcia. Igual que per un culer els del Barça són «els bons» i els del Madrid «els dolents», el mateix efecte es produeix entre determinants votants. El vot emotiu i trivial, de bons i dolents, es pot veure clarament en famílies afectades per la Guerra Civil. S'associa el PP amb el franquisme (molts dels seus socis van ser càrrecs polítics de la dictadura) i al PSOE amb la Segona República (va ser un dels partits republicans més importants en aquest període). Un nét d'un republicà afusellat per Franco mai de la vida es plantejarà votar al PP, ja que ho associarà ràpidament amb els qui van acabar amb la vida del seu avi, encara que en el seu programa (ni se'l llegirà) hi hagin més propostes del seu interès que les del programa del partit que vota. El mateix en el cas d'un catòlic que vota a la dreta i no es planteja votar al PSOE ni a IU per les salvatjades que va fer part de l'esquerra durant la guerra civil en contra els religiosos. Per acabar posant un exemple de vot emotiu, un votant catalanista que desitja, per sobre de tot, la independència de Catalunya per motius purament emocionals, ni es plantejarà llegir el programa de Ciutadans, ni molt menys votar-lo, encara que coincideixi amb ells en un 90% i, en canvi, només tingui un punt en comú amb el partit que dona suport. Resumint, no tenim incentius per un vot informat i raonat, i acabem votant per elements emotius o trivials, cosa que provoca que el resultat de les eleccions no sigui l'ideal.

Un altre de les fallades de la democràcia és la presència i la influència dels lobbies. Aquests grups tenen la característica d'unir sota el mateix paraigua a individus que tenen un mateix interès prioritari i, al ser prou nombrosos, influeixen fortament al poder polític per tal d'aconseguir privilegis a canvi de vots. Els candidats polítics no estan interessats en el votant individual normal i corrent. El seu únic vot els aporta molt poc, no els farà guanyar l'elecció (ja hem vist que el fet que un partit guanyi per tan sols un vot de diferència és gairebé impossible). En canvi, el vot dels milers de persones que formen part d'aquests grups d'interès els poden aportar moltíssim, i fins i tot els poden resultar imprescindibles per a obtenir una victòria electoral. Els polítics, doncs, es concentren en aconseguir el vot d'aquests col·lectius més o menys concentrats i organitzats prometent concedir-los privilegis, o mantenint-los en cas que ja els tinguin, augmentant el benefici dels grups en qüestió, en comptes de centrar-se en el benefici comú. El cost d'aquests privilegis als grups d'interès queda diluït entre els milions de contribuents, però el benefici el gaudeix tan sols el «lobby». Exemples de grups privilegiats d'interès poden ser els petits comerciants, els funcionaris, l'Església Catòlica, els sindicats, les patronals, pensionistes, cinema, etc.(**) Qui proposi treure privilegis a algun d'aquests grups, perdrà el vot dels seus membres. Per què cap partit, o gairebé cap, proposa la tan necessària liberalització d'horaris comercials a Barcelona? Perquè qui ho faci perdrà el suport dels petits comerciants. Per què cap partit proposa l'eliminació dels privilegis dels quals gaudeixen els funcionaris i passar a tractar-los com a treballadors d'una empresa privada? Perquè qui ho faci perdrà el suport de tots els funcionaris. Per què els partits polítics japonesos realitzen tantes propostes a favor dels jubilats i tan poques per la gent jove? Perquè la piràmide de població del Japó s'està invertint, hi ha molts més jubilats que joves, i els polítics no volen perdre una bossa tan considerable de vots. Mentre els polítics es concentren en acontentar als grups privilegiats d'interès, sovint s'obliden de la «majoria silenciosa».

A més a més, també hem de tenir en compte el problema que té l'efecte de la representació no vinculant. De fet, més que un error de la democràcia en general, és una fallada de la democràcia representativa. Un dels problemes és que al votar no elegim sobre qüestions concretes, sinó que votem partits que tenen un programa que no és res més que un pack de propostes a les que hem de donar suport en la seva totalitat al moment de votar a la candidatura. Algunes propostes les compartim, altres no, però no podem fer esmenes i, per tant, al votar, generalment estem acceptant propostes a les que no donem suport. El segon problema és que un cop els candidats dels partits són «representants del poble» poden fer el que vulguin. El programa electoral que has votat pot ser incomplet en qualsevol moment per part del governant sense que aquest fet tingui cap conseqüència. En el sector privat, en canvi, els contractes són d'obligat compliment, i existeix una tercera part que s'encarrega que aquest contracte es compleixi. Abans de la Revolució Francesa (origen de tots els nostres mals, mai és mal moment per recordar-ho), el que predominava era el mandat imperatiu. El mandat imperatiu consisteix en què el representat elegeix a una persona per tal de transmetre i defensar obligatòriament la decisió ja deliberada i presa pel representat. Explica Miguel Anxo Bastos en una de les seves conferències, que el Rey Carles V va fer reunir a les Corts a La Corunya (després de ser expulsats de Santiago de Compostel·la) per aprovar un nou tribut. El tribut es va aprovar subornant als procuradors, que havien estat indicats pel poble de votar contràriament a la creació del impost. A l'assabentat-se, els procuradors van ser penjats als seus pobles per trencar el sagrat principi de mandat imperatiu. En la meva opinió, doncs, el mandat imperatiu és molt més just que el concepte modern de representació pel fet que reflexa obligatòria i de manera clara la voluntat del representat. Però si es desitgés, sense canviar de sistema, la opció de castigar al representat que no compleix amb el programa, una bona opció és incorporar el recall, un element que permet portar a votació la decisió de cessar o no a un càrrec públic, un cop s'han recollit determinat nombre de signatures (encara que, insisteixo, això seria maquillar els defectes del sistema però no substituir-lo).

El fet que la gestió pública sempre estarà orientada al curt termini constitueix un altre dels errors. Per què? Doncs perquè els nostres governants pateixen una mena de miopia que no els permet pensar a més de quatre anys vista, que és quan tenen eleccions. Què passa si, per al bé de l'economia d'un país, el partit de govern ha de fer dures reformes, que són impopulars i comporten sacrificis immediats, però que poden arribar a ser beneficioses a llarg termini? Probablement, encara que no sempre, el més normal és que perdi les següents eleccions (***). Per tant, existeix l'incentiu per part dels polítics d'actuar a curt termini i de prendre mesures que maximitzaran els seus vots, però no el benefici de la societat. Es poden proposar solucions per tractar d'arreglar aquest problema, però no sempre funcionen. Per exemple, se sol dir que als Estats Units la limitació del càrrec de President a dos legislatures fa que el President, si és votat per segon cop, pugui governar amb l'objectiu de deixar un bon llegat al país a llarg termini, al no veure's mai més lluitant per la reelecció. No obstant, aquest argument no sempre funciona. A Mèxic, per exemple, l'últim any del mandat d'un govern és conegut com a “Año Hidalgo” (chingue a su madre el que deje algo), fent referència a que, com precisament no s'han de tornar a presentar a la reelecció, despilfarren i aprofiten el càrrec per beneficiar-se a si mateixos, caient en corrupció. Deuen haver moltes més solucions per arreglar aquest problema, però sempre seran maquillatge i no solucions finals. El problema de la miopia governamental no el solem trobar, per posar dos exemples, en la empresa privada i en la monarquia absoluta. La gestió per part d'empreses privades mitjançant la funció empresarial a través del mercat, sense tenir la necessitat de caçar vots dels diferents grups d'interès ni de tenir un horitzó temporal curt, provoca que puguin realitzar les mesures, projectes i inversions que són beneficioses per l'empresa a llarg termini en lloc de centrar-se en l'efecte immediat. Amb una monarquia absoluta, si pensem en ella com una propietat privada d'un individu sobre l'estat, passa quelcom semblant (abans de la Revolució Francesa, cap rei va cobrar més del 10% d'impostos i els seus deutes eren bastant baixos si els comparem amb els actuals)

Per últim, i ho mencionaré sense aprofundir-hi gaire, tenim la carència d'incentius per actuar d'una manera eficient. Polítics i buròcrates utilitzen diner aliè al prendre decisions i al invertir, cosa que comporta una sèrie d'incentius perversos que a la vegada portaran ineficiència. Un empresari, si inverteix malament, ho paga ell; un polític, si fa quelcom malament, ho paguem els altres. A més a més, ens trobem un problema, quan es crea un organisme públic, encara que sigui totalment inútil, és molt difícil que s'acabi eliminant. Per tant, ineficiència i expansió de l'estructura estatal són conseqüències de la gestió pública democràtica.

Malgrat tots els problemes, trobar una alternativa a la gestió pública democràtica és un tema complex, on encara hi ha molt per investigar. Acabaré l'article amb la famosa frase de Churchil, «La democràcia és la pitjor forma de govern, excepte totes les altres formes que ja han estat provades».

(*) Hi ha hagut algun cas on s'ha decidit el resultat d'una elecció per un sol vot. Per informació extra aquí: http://www.nber.org/papers/w8590.pdf i 

(**) Hi ha grups (petits botiguers, jubilats, funcionaris...) que poden ser defensats perfectament per tots els partits siguin del color que siguin. Però hi ha altres sectors (Església Catòlica, LGBT, sindicats, patronals...) en què no tots els partits poden defensar els privilegis de tots al existir un trade-off (si vols donar privilegis a l'Església Catòlica per obtenir el vot als seus fidels no pots, a l'hora, concedir drets o privilegis als homosexuals; si vols donar privilegis a la patronal, no podràs donar-los als sindicats). En aquest cas, cada partit s'especialitza en un grup diferent (veure paper del professor Giacomo Ponzetto http://crei.cat/people/ponzetto/strategic_extremism.pdf). Tot i aquest incís, cal dir que l'argument exposat a dalt segueix sent vàlid: cada partit s'especialitza en un lobby per captar els seus vots, i oblida a la majoria de ciutadans que no estan enquadrats en cap grup d'interès.

(***) Em ve al cap el govern socialdemòcrata a Alemanya, abans que arribés Angela Merkel al govern.



dimecres, 22 d’abril de 2015
Posted by Coro Xandri

La justicia del Estado Islámico



Hace poco han detenido a unas cuantas personas en Badalona por planear presuntamente un nuevo atentado (esta vez en Barcelona) del grupo terrorista más poderoso de la historia. Es muy fina la línea que separa el catastrofismo del realismo, pero hay que plantearse seriamente que hacer porqué son muchas las cosas que están en peligro y el riesgo es muy real, tal y como reconocieron ellos mismos.

Naturalmente como ciudadano de Barcelona estoy preocupado por mi y por la gente que conozco. No es nada extraño que Barcelona, junto con Berlín, sea uno de los objetivos más deseados si lo que se pretende es agitar el mundo occidental (teniendo en cuenta que Madrid, París y Londres ya fueron atacada en su día). Más allá del alarmismo individualista también me preocupa las consecuencias que pueda tener el auge de este nuevo fenómeno. Esto puede ser un nuevo detonante para la xenofobia, para abrir más bandos y levantar más fronteras. Tal vez la desconfianza que pueda generar pueda suponer un retroceso en la globalización y la democracia; una vuelta a los nacionalismos extremos y a las continuas guerras (en Europa), tal vez hablemos del fin de la Unión Europea a largo plazo.
Todo esto no son más que suposiciones que esperemos que nunca se cumplan, pero son cosas que pueden pasar y que merecen tanta atención como los conflictos con el este de Europa, la inmigración, la economía o la democracia. Cosas que, al fin y al cabo, alteran para bien o para mal los derechos humanos.

No vendría mal saber diferenciar perfectamente si hablamos de un conflicto entre países o un conflicto entre el mundo occidental y un grupo terrorista. Opino que se ha de dialogar con los gobiernos que custodian los territorios donde se alojan las células del Estado Islámico para dejar clara su posición respecto un problema que no afecta únicamente Europa, sino a gran parte del mundo. Una vez aclaradas todas las posturas será más fácil actuar en cualquier de los casos, teniendo en cuenta que la respuesta ha de ser inmediata.
Este tipo de problemas no se arregla poniendo una cadena perpetua en España. ¿Qué tipo de incentivos pretenden dar a alguien que está dispuesto a volarse a si mismo? Tampoco se arreglan con leyes de inmigración más restrictivas, solo aumentan el enfado. Naturalmente, no dejarás entrar a alguien con una bomba pero no tiene sentido a diez días después de un atentado llamar a todas las fuerzas por una mochila olvidada.

También sería bueno pensar porqué se ha llegado a este punto. No hablamos de un grupo de locos que han decidido rodar cabezas en nombre de su religión, hablamos de las consecuencias directas de los abusos de la guerra, del racismo, de la pobreza y de la intolerancia. Es un enfado que se acumula hasta literalmente estallar. Está más que estudiado que el terrorismo tiene explicación (que no justificación) política.
Un buen ejemplo es la Alemania nazi, no todos los alemanes querían mandar a tantos millones a los campos de concentración. ¿No era la consecuencia de un momento histórico de provocación y abuso de unos y negligencia de otros? Posiblemente este pasando algo parecido ahora mismo. Algo se hizo en Europa al acabar la Segunda Guerra Mundial para que no hubiera más conflictos entre Alemania y Francia, entre países occidentales. Tal vez ya es hora que nos planteemos que arrasar con todo acaba saliendo caro.
Me preocupa mucho también oír que habría que torturarlos a todos sin remordimientos, porqué no son humanos. Tal vez habría que plantearse que la justicia que algunos quieren aplicar al Estado Islámico es la que tratan de aplicarnos.







Posted by Miquel Bassart Lorè

2015, l'any de l'enlairament

A cap d'any el president va reiterar el desgastat discurs triomfalista que tant ha utilitzat durant 2014. Entre mèrits que resultaven pel ciutadà, com a poc, una falta de respecte, va destacar una predicció treta més d'una bola de vidre que de la observable realitat: “2015 serà l'any de l'enlairament”. Després d'aquest discurs membres del Partit Popular han utilitzat aquesta metàfora, sembla que és la convidada estrella de la seva festa. De quin tipus de festa parlem?

Doncs bé, parlem de dades macroeconòmiques com la baixada de la tendència de l'atur, l'augment moderat del PIB o les exportacions. Tot això gràcies a les seves virtuoses reformes laborals, mesures d'ajust de la despesa pública i el prolífic esforç de la gent (com a mínim de la majoria). Sembla que en aquesta festa d'alegria i heroisme, la gent està totalment esperançada perquè nota la millora, els pensionistes estan tranquils, cap treballador pensa en la precarietat laboral, la gent s'anima a consumir, els desnonaments no existeixen, entre d'altres proeses merescudes per la dreta.

Naturalment, en totes les festes hi ha algú que les espatlla. En aquest cas podríem parlar dels informes de la OCDE que denuncien la manca de sortides dels joves o el tipus de contracte amb el que es crea feina. O també es podria parlar dels informes de la Creu Roja que critiquen la pobresa en Espanya, o les accions de la PAH, Bárcenas o simplement obrir els ulls a la realitat i veure que aquest enlairament només arribarà pels beneficiats de l'augment de la desigualtat, i que, com a molt, algunes gotes rajaran a nosaltres de la seva gran basa.
I la realitat ens mostra que l'objectiu d'aquest partit era baixar l'atur, i l'ha augmentat o substituït per contractes que manquen de qualsevol mena de cobertura social. Posteriorment l'objectiu era disminuir el deute, i tot i que la sanitat, l'educació i les ajudes han estat retallades i els bancs rescatats, també ha augmentat. La resposta és que no sabien com era la situació del país en què els socialistes els havien deixat. Resulta que a l'hora de dissenyar la campanya per guanyar les eleccions se'ls va oblidar totes les seves crítiques durant els últims anys en l'oposició, on semblava que sí sabien com era el panorama.

La nova resposta són de nou els convidats de la festa: les dades macroeconòmiques que principalment es deuen al canvi de model productiu que s'ha donat a terme els últims anys, inspirat en les “suggerències” d'Alemanya. És un model productiu que consta en la intervenció de l'Estat per ajudar a les altes capes de la economia: rescats a la banca, intent de pagar el deute mitjançant una pujada d'impostos a la classe mitjana, una reforma laboral dissenyada perquè les empreses puguin reduir costos dels salaris (tot i que tinguin beneficis), una demanda interna morta per la pujada dels impostos indirectes substituïda per exportacions a Alemanya... D'aquí provenen els resultats macroeconòmics. Què significa aquest nou sistema? L'efecte del sostre amb goteres, és a dir, la riquesa plou on són les altes capes econòmiques, i raja una mica al pis d'avall on es situa la majoria.

De totes les falses afirmacions que ha dit el govern durant la seva legislatura, potser podríem salvar una que n'és de veritat: “2015 serà l'any de l'enlairament”. En un any electoral aquest pot ser el primer enlairament en l'únic aeroport construït pel Partit Popular que organitzarà un viatge, un viatge només d'anada. 2015 és l'any en què la gent té l'oportunitat d'agafar l'avió i anar-se'n de l'aeroport de les polítiques neoliberals i fer un gir a l'esquerra. És un viatge que no han de fer només les aerolínies espanyoles, sinó la gran majoria de les europees, sobretot les franceses. De moment Grècia ja ha començat i a l'espera de com marxa el seu vol i a la vista de cinc eleccions aquest any, sembla que aquest any serà clau pel canvi en Europa, un canvi necessari per acabar amb la desigualtat, la pobresa, la corrupció, la democràcia de rebot i altres problemes endògens en la dreta. Tota la maquinaria sembla preparar-se per 2015, l'any de l'enlairament.
Posted by Miquel Bassart Lorè

La Política americana ens afecta: 2016 (I)


Massa sovint i per desgràcia, des d’Europa i per tant des de casa nostra, es para poca atenció a la política nord-americana. Els europeus, i per tant els catalans, veiem molts cops en el nostre aliat de l’altra banda de l’oceà una societat i una cultura política molt diferents a la del Vell Continent, fet que fa que s’acostumi a pensar que, donades les nostres diferències, no val la pena mirar què passa, quant a eleccions, política i acció legislativa, als Estats Units d’Amèrica. I això és un gran error.
El passat, la història recent, ens dóna mil exemples de com l’anomenada americanització d’Europa, que probablement no sigui tan marcada com ens fan creure des de les posicions acadèmiques i els best-sellers del segle passat, ha fet que les accions empreses pel govern més important del món, el de la Casa Blanca, han acabat tenint una molt extesa reacció a casa nostra. Sense anar més lluny, la Guerra d’Iraq de l’any 2003, començada per l’ex-president George W. Bush Junior en col·laboració amb alguns governs europeus, va arrastrar a una acció militar injusta i amb terribles repercussions a pobles com el català que no tenien en absolut motiu per la lluita. Les accions de direcció macroeconòmica dutes a terme per la coneguda Fed, les mesures de seguretat als avions, la intervenció en assumptes internacionals i moltíssimes altres accions que a diari hom pot veure en els diaris fan de l’observació i anàlisi del dia a dia polític americà una acció necessària amb la que podem observar fets que passen al nostre pais, al nostre continent i, en última instància, a la política internacional global.
Aquests dies ha començat a Amèrica el que fins d’aquí uns mesos no arribarà als mass-media. La cursa intra i entre partits per arribar a la Casa Blanca ha arrencat fa escassos jorns amb el senador per Texes Ted Cruz anunciant la seva candidatura per guanyar les primàries del partit republicà. Aquest fill de pare cubà i mare americana nascut a Canadà, fet que per alguns sectors crítics amb les seves posicions el fa inelegible per la Constitució, ha vist com en una setmana s’ha afegit a la cursa l’home que motiva l’article que en aquest moment llegeixen. El senador per Kentucky Rand Paul, fill del mític heroi llibertari Ron Paul, s’ha llençat a la competició amb un missatge dirigit a sectors que mai abans no havien estat objectiu de les campanyes del Grand Old Party. Per altra banda, el Partit Demòcrata, que no podrà tornar a presentar a l’actual president Obama degut a la limitació legal que hi ha a la presidència a només dos termes de quatre anys, està bolcant la seva vista sobre la que al 2008 va ser la gran derrotada davant el jove senador negre que acabà éssent president. Parlem de Hillary Clinton, que tot i estar envoltada de problemes i escàndols de quan va exercir com a Secretària d’Estat és la gran preferida pel sector progressista dels Estats Units. 
                                Principals opcions republicanes a la cursa cap a la Casa Blanca

I per què importa aquesta cursa presidencial d’un país tan llunyà com els Estats Units a una nació que ja té problemes suficients com per involucrar en la cosa pública  a una població cada cop més apàtica davant el fet polític fins i tot a nivell local o nacional? Doncs perquè les eleccions que tindràn lloc novembre de 2016 seran crítiques tant per al futur dels Estats Units com per la prosperitat i la continuitat del model de societat més o menys capitalista que els països occidentals, posicionats ideològicament, econòmicament i política al voltant d’Amèrica des dels anys 50 del segle passat.
Quan l’actual president americà Obama guanyà les eleccions l’any 2008, es convertí en el primer president d’ètnia negra en tota la història dels Estats Units. Això, sumat a una retòrica pacifista i a un esperat canvi en la política que des de feia 8 anys es duia a terme a l’altra banda de l’oceà, va fer que el món sencer, no només el composat pels electors nord-americans, s’omplís d’esperança i il·lusió. Aquest fet, aquesta elecció, marca un abans i un després, es deia principalment des d’una esquerra que buscava a ultramar un messies a mesura que la crisi s’apropava a totes les llars. Amb el temps, el promès paradís es convertí en una regular i continua manca de canvi. Fora d’un de per si mal plantejat  Obamacare, el Partit Demòcrata no ha pogut, en 6 anys ja, millorar la situació, més bé al contrari. Els rànkings i la estadística parlen ben clar. Obama és el president pitjor valorat en dècades, i és comparat segons l’opinió pública a desastres polítics com Carter a mitjans del segle passat.
Tot i això, el punt important aquí és que, després de tot, la victòria d’Obama sí que va significar quelcom nou. Va trencar esquemes, va imposar una nova corrent de pensament optimista dins l’esquerra i va fer que, tot i ser una presidència amb pocs objectius complerts i sense gaire fama de victoriosa, es relacioni ara i tot, a Europa, Obama amb esperança, canvi i progrés. És a dir, tot i que d’entrada no ho pensem i realment no és una cosa conscient, la política americana, o al menys aquella de primera línea, ens afecta i molt a molts nivells.
Posted by Josep Adolf Martí

Llibertat

Escric aquest breu article per reclamar una cosa tan indispensable com és la llibertat. És un article simple en què, mitjançant una sèrie de preguntes, plantejaré unes preguntes per a que el lector reflexioni si l'estat té alguna autoritat per privar-nos la llibertat.

Si jo sóc un malalt terminal i vull acabar amb la meva vida, l'Estat m'ho ha de prohibir? De qui és la meva vida, meva o de l'Estat?


M'ha d'obligar l'Estat a finançar l'Esglèsia d'una religió que no és la meva?

Han de subvencionar amb els meus diners diaris d'ideologia molt allunyada de la meva?

M'ha de prohibir l'Estat fumar porros o prendre qualsevol altra droga?

M'ha de prohibir l'Estat prostituir-me, si ho faig lliurement?

O és que el totpoderós Estat m'ha dir si puc casar-me o no amb una persona del meu mateix sexe? O si puc tenir dues, tres o quatre dones a la vegada? O si puc ser el marit d'una dona que té deu homes més?

M'ha de sancionar l'Estat per cremar una bandera o xiular un himne, sigui el que sigui? M'ha de posar l'Estat a la pressó per insultar públicament el monarca si al llarg del dia dic mil insults i no em passa res?

L'Estat, mitjançant les forces de seguretat, ha de vulnerar els meus drets individuals?

M'ha de prohibir l'Estat anar sense samarreta pel carrer? L'Estat ha de prohibir-me beure alcohol al carrer?

M'ha de prohibir l'Estat canviar el meu nom i els meus cognoms si els que tinc ara no m'agraden?

La Generalitat m'ha d'assignar l'escola pública on he d'anar? M'ha de multar la Generalitat per no rotular en català? M'ha d'obligar la Generalitat a emetre un tant per cent de pel·lícules en català al meu cinema?

L'Estat ha de decidir si en una propietat privada, com pot ser un bar, es pot fumar o no?

L'Estat ha de decidir quan pots obrir la teva botiga i quan no?

M'ha d'obligar l'Estat a treballar per a ell, en règim d'esclavatge, en una cosa que en diuen "servei militar"?

Ha de prohibir l'Estat que s'expressin opinions "extremes"? Qui decideix què és extrem i què no?

Espero que, després de llegir aquestes línies, en haguem confirmat que no som lliures. Que l'estat ens prohibeix de moltes de les nostres llibertats perquè sí, sense cap motiu. Perquè ens vol tenir controlats. Només haurien d'existir normes en aquells casos on es posés en perill les llibertats d'un altre individu! Contra menys normes, més llibertat.

Jo sóc propietari de mi mateix, no propietari de l'Estat! Que l'Estat es fiqui a la seva casa, no en la meva!

Article publicat fa uns anys al diari digital INosaltres.cat
Posted by Coro Xandri

On education and its challenges

“I don’t think there’s a kid in America, or anywhere in the world, who gets out of bed in the morning wondering what they can do to raise their state’s reading standards.  They get out of bed, if they’re motivated, by their own interests and their own development.”
Ken Robinson

Education must enable individuals to develop their potential, gain knowledge and enhance personal quality as citizens that will constitute the society of the future. Education is not only about preparing qualified professionals for industry. It has a much more far-reaching mission of giving everyone, regardless of social origin equitable opportunities for personal, cultural, social and professional development. But I would like to remark the idea that equity does not mean uniformity or massification (which is what happens here in Spain). Equity does not mean lowering our expectations and academic standards. We do not want schools to be like a huge monolithic flock of sheep. Quite the contrary. Our objective should be establishing a multifarious education, with a diversified curriculum adapted to the diversity of aptitudes, skills, passions, necessities, methodologies… A school able to educate multi-talented students with a holistic, integrative formation, able to work in the real world, a world which is highly interdisciplinary. In real life, scientists, engineers, designers and economists work together hand in hand to find solutions to real problems. The program Moebio is a dazzling example.

As Ken Robinson claims, we ought to abandon the idea of the alienating factory schools with the ringing bells, the assembly line workers and the compartmentalized disciplines, the strict division between social sciences and natural sciences.

The MOOCs are a perfect example of how higher education is going to be reinvented, no matter if traditional universities want it or not. While they continue abdicating their purpose, that is being a place for the communication and circulation of thought, and become a petrified, overstretched, expensive model of higher education, new tools are more likely to prosper than expire. After all, their value consists in putting students in control.



I do want excellent, hard-working, students, but above all, passionate, enthusiastic, inspired and inspiring students. Our ultimate goal must be seeing smiley faces on a Monday morning. Education should never lose sight of what really matters, which are the students and the problem they are facing today: boredom, routine, lethargy, monotony. 

As the rate of change continues to accelerate, rethinking education is not a romantic fantasy but an essential need for the world we are now creating. 

Martí Jiménez Mausbach, @MartJim7






Posted by Martí JM

Manifiesto contra el auge del posmodernismo anticientífico


"La acusación de cientificista me enorgullece. El cientificista es un tipo que sostiene que todo lo cognoscible se puede conocer mejor utilizando el método científico en lugar de la improvisación o de la especulación desenfrenada."
-Mario Bunge

Me preocupa como el movimiento antivacunas, extendido en las regiones más ricas del mundo, ha provocado la peor epidemia de sarampión en los últimos 20 años. Me preocupa que grupos políticos pierdan el tiempo promoviendo mociones contra la imaginaria conspiración de los chemtrails o las ondas no ionizantes. Me preocupa ver carteles publicitando cursos de risoterapia o de reiki en establecimientos de comercio justo. Me preocupa que en una iniciativa ciudadana como el Multireferéndum 34.204 personas votaran en contra de los transgénicos, mientras dos tercios de los españoles no saben que los tomates tienen genes Me preocupa ver a comisiones de espiritualidad bailando en torno a una mazorca de maíz en acampadas en Sol. Me preocupa que el viejo continente esté dejando escapar el potencial de la biotecnología agraria por fundamentalismos tecnófobos. Me preocupa que a finales del año pasado, el presidente de la Comisión Europea eliminara el cargo de asesor científico por las presiones de Greenpeace. Me preocupa que cada vez más gente considere incompatible, con el activismo político, una posición escéptica hacia un amplio abanico de pseudociencias, que abarcan desde la reflexología al psicoanálisis. Me preocupa que una amplia masa social de izquierdas siga desconfiando de la ciencia, al considerarla parte del stablishment capitalista. Me preocupa, en definitiva, el auge de un intelectualismo New Age, relativista posmoderno, pseudocientífico o incluso profundamente anticientífico.

Pseudociencia y posmodernismo han convergido en la última década, dando lugar a un movimiento que rechaza la posibilidad de determinar si las asunciones sobre el mundo natural y social son demostrables o falsables, correctas o incorrectas, y como consecuencia, sitúan al mismo nivel las argumentaciones científicas y pseudocientíficas. Esta falta de jerarquización entre paradigmas se fundamenta en la imposibilidad de establecer un criterio objetivo que permita discernir la verdad de la mentira, un filtro que evalúe qué proposiciones y teorías son aceptables y cuáles no. De esta manera, los relativistas posmodernos tienden a ver con buenos ojos aquellas teorías que parecen apoyar sus objetivos personales o políticos. Relativizan el valor del conocimiento científico y lo ponen en pie de igualdad con el conocimiento adquirido mediante otras tradiciones culturales. Han abandonado la idea clave de que la acción política ha de estar al servicio de los seres humanos, de su dignidad, libertad e igualdad y no de los intereses particulares y temporales.

“Don't let Deepak Chopra manage your change program.” 
― Paul Gibbons



Así pues, invocan a la ciencia para defender la veracidad del cambio climático y al mismo tiempo, no dudan en despreciarla para oponerse a los transgénicos. Pretenden echar a los dogmas religiosos de la escuela pública pero incorporar la homeopatía a la sanidad pública. Se oponen a las teorías creacionistas pero defienden la existencia de una energía espiritual que emana del cosmos y son fans de Paulo Coelho. Abogan por una democracia informada pero renuncian a primar la racionalidad a la hora de hacer propuestas políticas. Se autodenominan progresistas y abogan por un tejido industrial productivo e innovador pero transpiran pensamientos neoluditas y proclaman soflamas sobre el necesario decrecimiento. De hecho, los primeros intelectuales de esta izquierda contrailustrada nunca aceptaron la Revolución Industrial. Alemania fue la excepción por ofrecer buena formación tecnológica ya en las décadas de 1830 y 1840.

La izquierda neoromántica anticientífica confunde, interesadamente, ciencia con tecnología y no son pocas las veces en las que un uso perverso de ciertas tecnologías sirve para impugnar el conocimiento científico en su conjunto. Conviene afirmar que la ciencia sí es axiológicamente neutra, mientras que, desarrollar una técnica, implica descartar ciertas posibilidades en favor de otras por lo que influyen valores, intereses, sesgos e ideologías.

No cuestiono el principio democrático para la toma de decisiones en instituciones legislativas, referéndums o proyectos participativos. Pero no debemos caer en la trampa del relativismo democrático mayoritarista jacobino, prescindiendo de la ciencia con Argumentum ad populum. Como afirma, magistralmente, Juan Ignacio Pérez, @Uhandrea, ésta constituye “una de las mayores herramientas para lograr la emancipación de los seres humanos de las servidumbres de toda condición, tanto de las impuestas por los poderosos como por la naturaleza.”



Porque cabe recordar, ante todo y pese a todo, cuáles son los valores de la ciencia: Rigor, espíritu crítico y autocrítico, antidogmatismo, escepticismo, universalidad, racionalidad, honradez intelectual y pasión. Vale la pena luchar por ellos. Por favor, que muera el oscurantismo, que vuelvan las luces y el debate racional.

Martí Jiménez Mausbach, @MartiJim7

"I worry that, especially as the Millennium edges nearer, pseudoscience and superstition will seem year by year more tempting, the siren song of unreason more sonorous and attractive. "

-Carl Sagan

2.http://www.ecestaticos.com/file/bbc98691ea33c08d4426631296f54ae1/1419365072.pdf
6. http://mueralainteligencia.com/2013/06/04/juan-ignacio-perez-sectores-sociales-ideologia-mantienen-espacios-irracionalidad/

Lecturas recomendadas:
-MULET, José Miguel (2011) Los productos naturales ¡vaya timo!, Laetoli, Pamplona.
-SAGAN, Carl (1997), El Mundo y sus demonios. La ciencia como una luz en la oscuridad. Editorial Planeta, Barcelona
-SINGER, Peter (1999) Una izquierda darwiniana. Política, evolución y cooperación, Crítica, Barcelona.
-SOKAL, Alan (2008) Más allá de las imposturas intelectuales, Paidós, Barcelona.
-BUNGE, Mario (2001) Crisis y reconstrucción de la filosofía, Gedisa, Barcelona.



dilluns, 13 d’abril de 2015
Posted by Martí JM

Participa!

Si teniu interès en escriure en aquest diari digital, ja sigui de forma estable o de manera puntual, podeu posar-vos en contacte amb nosaltres enviant un mail a la següent direcció: europeudigital@gmail.com o bé per twitter.

Articles més populars

Amb la tecnologia de Blogger.

- Copyright © L'Europeu -Metrominimalist- Powered by Blogger - Designed by Johanes Djogan -